No convé, a parer meu, traduir sinó dels idiomes que van habitar la nostra vida. Vull dir que no hi ha prou en conèixer-los. L'essencial es haver estat o ser en ells. Les llengües en les que hem succeït, aquelles en les que el temps se'ns va brindar amb els seus gaudis i les seves penes, i en el que les vam expressar va ser per nosaltres vitalment decisiu, són les que, quan hi ha vocació literària, millor dotats ens troba per a encarar la seva traducció. Jo vaig succeir en portuguès, si s'accepta que així ho digui, i ell durant anys per a mi fonamentals. Vaig deixar, en aquesta mesura, de freqüentar-lo i sentir-lo com a un idioma estranger. Qui sap obrir-se als secrets de la llengua que tradueix, capta i combrega tant amb el sentit del dit com amb la cadència de l'enunciat escrit, i és aquesta respiració hàbilment preservada la que torna inconfusible una versió exitosa [3]. En canvi, es deixa d'escoltar-la en optar pel camí de la literalitat, via que es revela morta quan el que es busca és l'accés als accents personals de la veu de qui escriu. El millor acatament al text traduït demanda imaginació, aptitud per al desviament o les sendes laterals, així com saber valer-se de les analogies i el latent, sempre que amb això no s'afecti el propòsit ni el to de l'autor. I això, estic segur, en igual mesura per a la prosa i el vers, ja que la prosa, quan de veritat ho és, no va a la saga de la poesia ni els assoliments ni en exigències. És obvi que l'alegria de traduir prové, en gran manera, de saber-se servint a la difusió de qui a judici nostre ho mereix, encoratjant així el seu reconeixement. Però com no pensar a més que, en procedir d'aquesta forma, es deixa enrere la maledicció de Babel, el mandat que va forçar la dispersió dels que s'haguessin hagut de buscar, no per tornar a homologar-se, sinó per obstinar-se a dialogar a partir de la seva diferència?

No convé, al meu parece, traduir sinó del idiomes que varen habitar les nostres vides. Vull dir que no n’hi ha prou amb coneixer-los. L’essencial és haver estat o ser en ells. Les llengües en les quals hem succeït, aquelles en les cuals el temps se’ns va brindar amb es seus gaudis i les seves penes, i les quals expressar-nos va ser per a nosaltres vitalment decisiu, són les que, quan hi ha vocació literària, més ben dotats ens troben per a encarar la seva traducció. Jo vaig ocórrer en portuguès, si així se m’accepta que ho digui, i això durant anys per a mi fonamentals. Vaig deixar, en aquesta mesura, de freqüentar-ho i sentir-ho com un idioma estranger. Qui sap obrir-se als secrets de la llengua que tradueix, capta i combrega tant amb el sentit del que s'ha dit com amb la cadència de l’enunciat escrit, i és aquesta respiració hàbilment preservada la que torna inconfusible una versió reeixida [3]. Es deixa en canvi d’escoltarla en optar pel camí de la literalitat, via que es revela morta quan el que es busca és accés als accents personals de la veu de qui escriu. El millor acatament al text traduït demana imaginació, aptitud per al desviament o les sendes laterals, així com saber valer-se de les analogies i el latent, sempre que amb això no s’afecti el propòsit ni el to de l’autor. I això, estic segur, en igual mesura per a la prosa i el vers, ja que la prosa, quan de bo ho és, no va a la saga de la poesia ni en assoliments ni en exigencies. És obvi que l’alegria de tradui prové, en àmplia mesura, de saber-se servint a la difusió de qui a judici nostre ho mereix, encoratjant així el seu reconeixement. Però com no pensar a més que, en procedir d’aquesta manera, es deixar enrere la maledicció de Babel, el mandat que va forçar la dispersió dels qui degueren haver-se buscat, no per a tornar a homologar-se, sinó per a obstinar-se a dialogar a partir de la seva diferencia?

No convé, a parer meu, traduir sinó dels idiomes que van habitar les nostres vides. Vull dir que no n'hi ha prou amb saber-los. L'essencial és haver estat o ser-hi en ells. Les llengües en què hem succeït, aquelles en què el temps se'ns va brindar amb els seus gaudiments i les seves penes, i en les quals expressar-nos va ser per a nosaltres vitalment decisiu, són les que, quan hi ha vocació literària, ens troben millor dotats per encarar la seva traducció. Jo vaig succeir en portuguès, si així se m'accepta que ho digui, i això durant anys per a mi fonamentals. Vaig deixar, en aquesta mesura, de freqüentar-lo i sentir-lo com un idioma estranger. Qui sap obrir-se als secrets de la llengua que tradueix, capta i combrega tant amb el sentit del qual s'ha dit com amb la cadència de l'enunciat escrit, i és aquesta respiració hàbilment preservada la que torna inconfusible una versió reeixida [3]. Es deixa, en canvi, d'escoltar-la en optar pel camí de la literalitat, via que es revela morta quan el que es busca és accés als accents personals de la veu de qui escriu. El millor acatament al text traduït demana imaginació, aptitud per al desviament o les sendes laterals, així com saber valer-se de les analogies i el latent, sempre que amb això no s'afecti el propòsit ni el to de l'autor. I això, estic segur, en la mateixa mesura per a la prosa i el vers, ja que la prosa, quan de veritat ho és, no va a la saga de la poesia ni en èxits ni en exigències. És obvi que l'alegria de traduir prové, en àmplia mesura, de saber-se servint a la difusió de qui segons el nostre judici ho mereix, encoratjant així el seu reconeixement. Però com no pensar a més que, en procedir d'aquesta manera, es deixa enrere la maledicció de Babel, el mandat que va forçar la dispersió dels que van haver d'haver-se buscat, no per tornar a homologar, sinó per obstinar-se a dialogar a partir de la seva diferència?

No convé, a parer meu, traduir sinó dels idiomes que van habitar les nostres vides. Vull dir que no n’hi ha prou de saber-los. L’essencial és haver-hi estat o ser-hi. Les llengües en les quals hem succeït, aquelles en què el temps ens ha brindat els seus gaudir i les seves penes, i en les que expressar-nos va ser per a nosaltres vitalment decisiu, són les que, quan hi ha vocació literària, millor dotats ens troba per encarar la seva traducció. Jo vaig ocórrer en portuguès, si així se m’accepta que ho digui, i això durant anys per a mi fonamentals. Vaig deixar, en aquesta mesura, de freqüentar-lo i sentir-lo com un idioma estranger. Qui sap obrir-se als secrets de la llengua que tradueix, capta i combrega tant amb el sentit de què s’ha dit com amb la cadència de l’enunciat escrit i és aquesta respiració hàbilment preservada la que torna inconfusible una versió exitosa [3]. Es deixa, en canvi, d’escoltar-la en optar pel camí de la literalitat, via que es revela morta quan allò que es busca és accés als accents personals de la veu de qui escriu. El millor acompliment al text traduït demana imaginació, aptitud pel desviament o les sendes laterals, així com saber valdre’s de les analogies i el latent, sempre que amb això no s’afecti el propòsit ni el to de l’autor. I això, estic segur, en la mateixa mesura, per la prosa i el vers, ja que la prosa, quan de debò ho és, no va a la saga de la poesia ni en assoliments ni en exigències. És obvi que l’alegria de traduir prové, sobre manera, de saber-se servint a la difusió de qui a parer nostre ho mereix, encoratjant així el seu reconeixement. Però com no pensar a més a més que, en procedir d’aquesta manera, es deixa enrere la maledicció de Babel, el mandat que va forçar la dispersió dels qui devien haver-se buscat, no per tornar a homologar-se sinó per entossudir-se a dialogar a partir de la seva diferència?