L’era de l’innovació ha tornat a Silicon Valley. Els locals al llarg de la Highway 101 tornen a estar engalanats amb els logotips de prometedores start-ups. Els lloguers pugen tant com la demanda de segones residències a urbanitzacions residencials com Lake Tahoe, indicador que s’amassen fortunes. La Bay Area és el bressol de l’indústria del semiconductor, de les companyies dedicades als ordinadors i a la xarxa d’internet que hi han crescut a la seva ombra. Els seus màgics han aportat moltes de les meravelles que ens fan sentir un món futur, des dels mòbils amb pantalla tàctil fins a la recerca instantània de continguts a inmenses biblioteques o a la capacitat de pilotar un dron a milers de quilòmetres. Que l’activitat empresarial hagi revisculat des de 2010 ens fa pensar que el progrès està escalfant motors.
Dit això, pot semblar sorprenent que hi hagi gent a Silicon Valley que pensi que el lloc està estancat i que el percentatge d’innovació s’ha anat reduint durant decàdes. Peter Thiel, un dels fundadors de PayPal i primer inversor extern de Facebook diu que l’innovació als Estats Units es troba “en algun lloc entre la decadència i la mort”. Enginyers de totes les especialitats comparteixen aquest aire de desilusió. Tanmateix un petit, però creixent, grup d’economistes es lamenta del fet que les innovacions actuals tenen un impacte econòmic minse en comparació amb els avenços del passat.
[ … ]
Si ens fixem en el viver d’empreses veiem com s’enlairen les innovacions repostades amb combustible amb un baix cost de processament. Els ordinadors comencen a entendre la llengua natural. Hom controla els videojocs solsament mitjançant moviments corporals, -una tecnologia així pot trobar aplicació a gran part del món dels negocis-. Les impresores tridimensionals són capaces de fabricar en cadena un ventall d’objectes cada cop més complex, fins i tot, ben aviat, pot avençar cap a la reproducció de teixits humans i altre tipus de material orgànic.
Qualsevol pessimista de l’innovació podria titllar-lo de “cant de sirenes”. Tanmateix, l’idea que el creixement liderat per la tecnologia ha de continuar sense aturador o reduir-se de manera constant, en comptes de fluir i refluir, es contradiu amb la història. Chad Syverson de la University of Chicago apunta que el creixement de la productivitat durant l’era de l’electrificació va ser una maregassa. El creixement va ser lent en un període d’importants innovacions elèctriques a finals del segle XIX, principis del XX, seguit d’una crescuda posterior.