L’aeroport de Heathrow és un dels poc llocs d'Anglaterra on pots estar segur que veuràs armes. Les porten policies vestits amb camisa de màniga curta i armilla antibales negra, en estat d’alerta permanent buscant terroristes a punt de fer explotar la botiga de Tie Rack. No crec que em vinguin a dir res, però si ho fan els diré la veritat. Els diré què hi faig, aquí. Tinc la intenció de quedar-me a l’aeroport fins que vegi algun conegut. (...)

Per a sorpresa meva, espero trenta nou minutes sense veure cap conegut. Cap ni un. I tampoc ningú no em coneix a mi. Sóc tan anònim com els xofers que porten els típics cartells amb noms (alguns cognoms sí que els conec), llevat que ells van més ben vestits que jo. D’ençà dels nens, qualsevol cosa que em poso sembla un pijama. Abrics, camises, samarretes, texans, vestits... Ben bé com si encara portés el pijama posat. (...)

Em sento a mi mateix pensant en tota la gent que conec, que m’han deixat plantat a l’aeroport un dimarts al matí, què no han agafat l’avió cap alguna ciutat europea d’aquelles amb tant de glamour. Els meus antics companys a l’empresa d’assegurances deuen estar encara clavats als seus despatxos, com sempre vaig dir que estarien quan jo encara hi era, també, perdent el temps, incapaç de situar-me mentre l'Ally anava progressant, aconseguint el seu títol universitari i la seva primera feina de recerca a la Universitat de Reading, la seva primera promoció.

Els nostres amics més recents, tots amb feines serioses i que per tant jo mig esperava veure per aquí en qualsevol moment, em diuen que tenir cura de la llar és una ocupació perfectament digna per a un home, valenta, fins i tot; que quedar-se a casa amb els nens fa molt home. Aquests amics nostres són principalment amics de l’Ally. Jo ja no conec ningú. Lluny dels nens i amb els avions passant per sobre el meu cap, m’escolto els pensaments i sento els d’un ploramiques. Això no és el que esperava sentir.

Començo a plorar. Sense fer ganyotes, sense gemegar. Només deixant relliscar les llàgrimes per les meves galtes, en silenci. No vull que ningú em veig plorant. No sóc de la mena de persones que s’ensorren a l’Aeroport de Heathrow un dijous qualsevol al matí. Gestiono casa nostra de manera impecable, com si fos una empresa. És una feina seriosa. Tinc fulls de càlcul per a controlar l‘estat de les bosses de l’aspiradora i fulls impresos amb codis de colors sobre les conseqüències ètiques dels bolquers. No sóc jo mateix, aquest matí. No sé qui sóc.